Fa uns quants dies vaig anar a l’exhibicio anomenada “bodyworlds”, d’en Gunther Von Hagens. Per si no heu sentit a parlar, aquest artista es dedica a exposar el cos huma desde una perspectiva anatomica (desde dintre!), amb la intencio de instruir als visitants sobre la bellesa i la complexitat dels nostre cos. No hi ha absolutament res d’espiritual, religios, etic, metafic o filosofic en aquesta exposicio. No hi ha lloc per l’eteri, nomes per l’os i la txitxa. La qual cosa em va agradar. En Gunther, el que vol es que la gent vegi com cada muscle es conecta amb cada os, i com l’estomac i els pulmons funcionen, i com els vasos sanguinis es bifurquen, i com el cervell esta tan arrugadet que si l’estiressim sobre una taula ocuparia mes d’un metre quadrat...
Per obrir-nos els ulls cap a l’nterior del nostre cos, en Gunther fa servir dues tecniques basades en la plastinacio: la “global” i la “a rodanxes”.
En la plastinacio global, en Gunther agafa el cos sense vida del voluntari donant, i li estreu l’aigua i el greix, i en el seu lloc hi posa acetona. Com ho fa exactament? Doncs no ho se, pero m’imagino la catipen. Despres, els posa en remull, en un bany (calentet) de polimers a baixa pressio, de manera que l’acetona s’evapora i els polimers prenen el seu lloc. Es a dir, el que en un principi era un mitxelin de greix, es transforma en un mitxelin de plastic. Per cert, de la pell no se que en fa (sofas, bolsos...cobrellits...hi ha mil aplicacions!) Per acabar, els posa en una postura interessant (que probablement la persona no va adoptar mai en vida, com per exemple, saltant d’un trampoli) i llestos, cap al museu!
En la plastinacio a rodantxes, el proces es similar, pero previament, en Gunter agafa el cos i l’entifora en un congelador (ha de ser gran perque si queda arrugat no fa goig). I despres, el passa per la serra circular, fent rodanxes de gruixos variats, segons com li vingui de gust (ben fet, o cruet...). I despres els plastina. Fa rodanxes a lo llarg, a lo ample...atraves...de totes les maneres. I per que serveixen les rodanxes? Be, segur que sempre us heu preguntat com hi poden cabre els pulmons i el cor, i la traquea i l’esofag, i si tens un tumor, el tumor tambe, dintre de les costelles. Doncs per aixo.
La meva experiencia a l’exposicio va ser en general positiva. Pero l’interes pels cossos va decaure exponencialment, perque un cop vist un, el seguent no semblava gaire diferent (li canvia la posostura). Pero si tens curiositat per saber com estan matximbrats els ossos els tendons, el muscles, els nervis...es fascinant. El que mes em va agradar era el del senyor sentat, en el qual tots els muscles de l’esquena estaven desplegats (en tenim un grapat a l’esquena, sabeu?) inclus l’osset mes exterior de la columna estava fora, de manera que es podia veure com la medul.la espinal baixava desde el cervell. Tambe em va agradar el de la noia efectuant un salt de trampoli. En aquest cos, el Gunter havia desplegat la part superior del cos en tres, la del davant (amb els muscles de davant), la del mig (amb organs instens) i la del darrera, (amb els muscles del darrera) Els ossos estaven repartits de manera que tot s’aguantava, com un abanic xines. Tot anava be, mentre la mirava per tots els costats, fins que en acabar la meva inspeccio al voltant d’aquest cos, aixeco el cap i em trobo amb el cap de la noia just per sobre del meu, amb les celles, i els llavis...uix!
En moments com aquest, que passaven de quant en quant, veies alguna cosa que et feia recordar que estaves mirant a persones de veritat (o al que queda d’elles). Crec que eren els cabells. En Gunther ha deixat pels per aqui i per alla, per donar-li un toc genui. El cas mes extrem era el d’un senyor “a rondanxes”. Cada roanxa d’uns tres centimetres de gruix, a lo llarg, tallades perpendicularment al tors. M’explico? Be, en aquest cas, el Gunther ha deixat la pell de la cara de la rodanxa que agafa el tros entre el nas i la meitat de l’ull intacte (imagineu-vos ara dues linies que van desde aquests dos punts, en paral.lel, rectes cap avall, doncs aixi es la rodanxa). Obviament, agafa part de l’ull, i del llavi. Suficient informacio pel cervell huma (al menys pel meu) per extrapolar i tenir una idea de la cara del senyor...
Be, a l’exposicio hi havien altres cosetes d’interes, com tot un camell plastinat, el regitzell de fetus humans, la dona embarassada tallada pel mig (pero amb un pulmo exposat amb la indicacio de “dona fumadora”)...al final pero, un surt d’alli amb consideracio i respecte pel seu propi cos, i prometent-se cuidar-se mes i fer mes exercici i estiraments, i menjar menys formatge de camembert...el que encara no m’explico es com pot algu donar el cos per acabar plastificat d’aquesta manera...si teniu teories al respecte, poseu-les als comentaris. Jo en tinc la meva...I si voleu saber mes, podeu visitar aquests links:
http://www.bodyworlds.com/index.html
http://www.smm.org/bodyworlds/
http://www.mos.org/bodyworlds/
http://www.guardian.co.uk/gall/0,,669680,00.html
9 comments:
Doncs si, coneixía l'existéncia d'aquest paio, tot un luxe poder veure l'exposició. Em fas enveja (sana).
Però em despista molt que a algú li pugui interessar donar el seu cos per a aquests tipus d'experiments. En el futur, desapareixeran les nines inflables, ho veig venir ...
Ecs! Interessant observacio, que lliga una mica amb la meva teoria. Una cosa es donar el cos a la ciencia, i una altre a aixo. I encara mes enlla seria donar-lo per que faci les funcions de "nina infable"...el cas es que molts dels cossos semblaven asiatics. No estic fent cap acusacio directe pero a mi, per l'estatura i la fesomia, em semblaven asiatics. I tal com esta el panorama en certs paisos asiatics, no em sorprendria que algun dels "donants" ho hagi fet per salvar la familia de la miseria...la qual es la unica rao per lo que jo ho faria, honestament...
Totalment dacord amb tu. Com diria l'Asterix: "Estan boijos aquests humans!"
Doncs jo tinc un altre reflexió. Quina diferència hi ha entre donar el teu cos a la ciència i a l'art.
P.d: Per cert aquesta exposició va aixecar molta polseguera en la seva gira europea
I tant! Imagini's la polseguera despres de desenterrar tant de cadavert!
En quant a donar-ho a la ciencia o a l'art....aqui reconec que estic potser massa confortable amb el meu cos com per pensar en desfer-me d'ell...per una cosa o per una altra, potser em replantejare la questio un altre dia..d'aqui uns 30 o 40 anys...
Si, no estem per a donar res, que sempre ens pot fer falta.
Recuerdo cuando este tío se paseó por Europa.
Nadie firma en vida donar su cuerpo para una exposición de arte y menos la familia ¿o sí?. Es posible que este Sr. se presente en el Depósito de cadáveres de su lugar de residencia "Hola, buenos días, que tal el trabajo? Bien? Tenemos algo nuevo? Algun cuerpecillo sin identificar y sin reclamar?", Lo que está claro es que tiene que conservarlos frescos, no le pueden servir el de mi tío que lleba tres años enterrado de manera convencional. Los momificará a la espera de que los reclamen? Y que pasa si llegas a la exposición y ves a tu prima vietnamita?
Este post está suscitando conversaciones un tanto morbosas. Por cierto (y sin que venga a cuento de nada) un amigo mio ha abierto un blog ultimamente.
Por si le dan un vistazo:
http://cescfortuny.wordpress.com/
Lo de la prima vietnamita...eso es lo que me parecio a mi. Y si, creo que es algo en esa linea:
-Ui, mire, me he enterado que debido a sus trabajo de 23 hr al dia en un basurero en el cual le pagan $0.25/hr esta usted a punto de morirse (a los 35). Mire, que le parece si me da usted su cuerpo. Ya sabe que su familia no tiene ni para cubrir los gastos del funeral. Yo le prometo una ceremonia decente y ademas $X con lo que ya tienen para comer tres meses...Por cierto, conoce alguien mas del basurero en si situcion? Si tiene un tumor o esta embarazada...mucho mejor!
Post a Comment